Patinatge i ciclisme en Goya
Considerat com el darrer dels pintors antics i el primer dels pintors moderns, Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746-Bordeaux, 1828) fou un somiador i un atent observador de la seva realitat a parts iguals.
Del darrer període de l’artista -últims anys de vida autoexiliat a Burdeus, entre 1824 i 1828– en són dos quaderns d’apunts, coneguts com Quadern G o Bordeus I, i Quadern H o Bordeus II. Dins aquest últim hi trobarem un dibuix força interessant pel tema que avui ens ocupa.
És molt probable que treballés en tots dos quaderns de forma simultània. Els dibuixos són el gruix de la seva producció artística en aquests darrers anys de la seva vida. Un càlcul aproximat de la seva producció, ens diu que féu més de 900 dibuixos al llarg de la seva vida. Altrament, és molt probable que fes aquests dibuixos per tal de convertir-los després en gravats: va abandonar l’aiguada per fer servir el llapis gras, una tècnica més apropiada per a unes litografies que cultivà precisament a Bordeus, però que en aquest cas mai va arribar a fer.
En la pàgina 32 del primer dels quaderns bordalesos, hi trobam un dibuix titulat Locos patines. Possiblement elaborat entre 1825 i 1828, fou traslladat per Goya al paper amb llapis negre gras i fa 192 x 152 mm. Dit quadern es forma part actualment del Museum of Fine arts, de Boston (EUA).
El quadern repeteix els grans assumptes de la carrera del pintor: la falsedat humana, la desigualtat, la misèria, la irracionalitat, la violència de l’individu i la societat i la bogeria. La major part dels dibuixos contenen títols autògrafs a manera de títol com en el cas que ens ocupa.
Com bé el descriu Robert Hughes, principal divulgador de l’obra goyesca, són imatge que Goya va veure del dia a dia a França com és aquest “patinador trontollant-se i el velocípedista de traços més fins que es distingeix darrer d’ell“. Si observam el personatge del primer terme i que dóna nom al dibuix, veurem un home de mitjana edat caig no caig sobre uns patins de rodes. Per la cara d’espant, deduim que si no va caure en aquella ocasió, ho faria ben aviat.
El primer patí sobre rodes patentat va ser introduït el 1760 per l’inventor belga John Joseph Merlin, el seu invent no era més que un patí sobre gel amb rodes en lloc d’una ganiveta. En ser molt rudimentaris era molt difícil frenar i accelerar. Per això no van arribar a ser molt populars. La dotació de pastilles de fre en la part davantera, féu que l’invent es popularitzés dins del segle XX arreu del món.
Goya utilitza la perspectiva per introduir un segon personatge en un segon terme: un home dalt d’un velocípede que vol desaparéixer de l’escena per la part superior dreta. Hem d’interpretar-lo en moviment rectilini. Del segon personatge no li podem veure la cara ja que està oculta rera la mà del patinador. No podem saber idò, si la seva és també una expressió d’espant o a diferència del personatge en primer terme, de més seguretat i tranquil·litat.
Com ja hem vist en anteriors entrades, el terme velocípede -peus ràpids, en llatí- va ser encunyat pel francès Nicéphore Niépce el 1818 per descriure la seva versió del Laufmaschine, que va ser inventat per l’alemany Karl Drais el 1817. No obstant això, el terme «velocípede» avui dia, s’utilitza principalment com un terme col·lectiu per als precursors de les diferents monocicle, la bicicleta, el birroda, el tricicle i el quadricicle desenvolupat entre 1817 i 1880.
Tornant a la il·lustració de Goya, no descartam que el títol (Locos patines) és referís a més de manera genèrica també al velocípede, el cap i a la fi, un patí sobre rodes en el qual el menador s’hi asseu en comptes d’anar dret, i que era, un invent encara més recent que el patí de rodes. En tot cas, es tracta d’un exemple perfecte de la transcripció de la realitat que envoltà l’artista aragonès al llarg de la seva vida. (CIEIB)
