Paul Auster i el beisbol
En dates recents, ens deixava Paul Auster (Newark, 1947 – Nova York, 2024). Novel·lista, poeta, guionista i director de cinema estatunidenc, de ben petit, es creuen en la seva vida dues de les que seran dues de les seves passions: l’escriptura i el beisbol. Sobre aquest esport, sempre s’hi va referir en termes elogiosos, respecte i gran passió. N’és exemple la següent afirmació: ”Em vaig fer escriptor quan em vaig adonar que mai seria jugador professional de beisbol”.
Seguidor dels New York Giants, en gran part de les seves obres, transpua l’admiració a l’esport, i concretament al beisbol. També hi trobam referències al tennis, futbol americà i bàsquet –era seguidor dels Knicks– D’aquest últim esport, n’és un bon exemple —Jugada de pressió— el seu primer llibre sota el pseudònim de Paul Benjamin.
Tot i que narrador de ficció, gran part de la seva obra és autobiogràfica. En els seus textos i les referències esportives, són idò reflex de la seva experiència o dels seus records referits a l’esport. La condensació d’aquests fragments, més curts o més llargs, però sovint sovint presents en el decurs de la seva producció, donen una idea de la història de l’esport nordamericà coetanis a Auster.
Tornant al beisbol, reproduïm un fragment que consideram prou il·lustratiu de la seva relació amb aquell esport:
“Jo tenia vuit anys. En aquell moment de la meva vida, no m’importava res més que el beisbol. El meu equip era el New York Giants, i seguia les activitats dels homes de gorra taronja i negra amb la devoció d’un veritable creient. Fins i tot ara, en recordar aquell equip que ja no existeix, que jugava en un estadi que ja no existeix, sóc capaç de recitar els noms de gairebé tots els jugadors. Alvin Dark, Whitey Lockman, Don Mueller, Johnny Antonelli, Muntanya Irvin, Hoyt Wilhelm. Però cap no era tan gran, tan perfecte ni tan digne de veneració com Willie Mays, l’incandescent Say-Hey Kid. Aquella primavera em van portar al meu primer partit de lliga. Uns amics del meu pare tenien seients de tribuna al Pol Grounds, i una nit d’bril vaig anar amb els meus pares i els seus amics a veure els Giants contra els Milwaukee Braves. No sé qui va guanyar, no recordo un sol detall del partit, però sí recordo que, quan va acabar, els meus pares i els seus amics es van quedar xerrant als seus seients fins que tots els espectadors van marxar. Se’ns va fer tan tard que van haver de creuar el camp i sortir per una de les portes centrals, que era l’única que estava oberta. I va donar la casualitat que aquesta sortida estava just a sota dels vestidors dels jugadors.
En el moment en què ens acostem a la porta, vaig entreveure Willie Mays. No hi havia cap dubte que era ell. Es tractava de Willie Mays en persona, ja sense l’uniforme de l’equip, vestit amb roba de carrer a menys de tres metres de mi. Vaig aconseguir que les meves cames em portessin cap a ell, ia continuació, fent recollida de tot el meu valor, vaig fer que les paraules em sortissin de la boca:
