Inicis del periodisme femení

Es diu Sara Estévez Urquijo i va néixer a Bilbao el 1925, on hi exercí tota la seva carrera professional als mitjans. Des de ben jove, tenia projectat continuar els seus estudis posteriors a l’ensenyament bàsic però, la guerra civil truncà la seva ferma determinació. Les necessitats econòmiques feren que entrés a treballar a Unquinesa, una planta química de la seva ciutat on arribà a ser secretària de direcció. Amb la paga del 18 de juliol de 1947, va adquirir un abonament de l’Athelitc Club de Bilbao, màxima aspiració a la qual les dones podien assolir dins el seu i la majoria dels clubs —les dones no en podien esdevenir sòcies fins a 1979—. El 1952 començà a treballar a Radio Juventud, del Frente de Juventudes, des dels llocs més bàsics. Algú demanà si entre els redactors hi havia algú que sabés de futbol, i ella alçà la mà. Des de feina anys anava cada diumenge a San Mamés. Li encomanaren les cròniques esportives del club bilbaí però, sense poder poder-les locutar. Aquesta just era una feina encomanda a homes. A les redaccions dels diaris la presència de les dones ers encara era terreny vedat per a la majoria de tasques de responsabilitat. Gairebé cap dona signava els seus treballs, i les que ho feien era sota pseudònim. El seu programa es deia Stádium, i signava sota el pseudònim de Maratón. A partir d’aquell moment, i de manera autodidacta, es llaurà una professió en la qual arribaria a ser una veu molt autoritzada. Només seria a partir de 1972, vint anys després de començar a treballar a la emissora quan se li va permetre locutar els seus treballs. Cal dir que Stádium –que s’havia de puntuar donat que a partir de 1942 el règim prohibia qualsevol estrangerisme en comerços, publicitat i mitjans de comunicació— era l’emissora més escoltada a Biskaia. Tenia seccions d’esport rural retransmeses en euskera, tota una declaració d’intencions i principis en aquella època tenint en compte que l’emissió acabava amb el Cara al Sol. El club —sota la supervisió i control de règim— tant en ella com en el seu programa, no hi trobaren precisament un aliat. Arribà al punt que se’ls impedí l’accés a la informació que sí rebien altres mitjans. Ocupant la seva localitat, a tribuna, redactava les seves impressions en una llibreta mig amagada damunt els genolls per no alçar sospites. Ella fou la primera en fer entrevistes telefòniques amb els protagonistes de l’encontre. D’altra banda, introduí les tertúlies esportives. El fet era simple: massa material i declaracions per poder condensar-les en una crònica a la qual li assignaven poca durada. Recordem que tant la Reial com l’Athlètic eren un dels pocs àmbits on el poble podia manifestar el seu esperit democràtic i nacionalista. El 1983 i per mor d’una reestructuració a l’emissora, el seu programa desaparegué. L’emissora s’integrà a Ràdio Nacional d’Espanya. Les pressions dels oients i la solidaritat d’altres mitjans féu que el programa retornes a la graella i també de na Sara. Però, el fet de pertànyer a un mitjà públic, féu que les seves cròniques i locions es reduïssin considerablement. Passà de no tenir ni temps per a dinar a fer dues cròniques al dia. Havien passar 28. Sara es jubilà als 65 però no deixà de seguir al seu equip. Fins als 94 escriví regularment una columna d’opinió a El Correo. Fou mereixedora de multitud de reconeixments i mèrits. En destaquen el Lleó de bronze de l’Athletic Club, la placa de plata de la RFEF, la medalla a mèrit esportiu, el Premi de l’Associació de Periodistes Vascos, i és il·lustre de la seva ciutat nadiua. Tot i no acudir al camp, segueix els partits per televisió. Viu retirada de la vida pública a la seva ciutat.

Sara Estévez Urquijo (Bilbao el 1925) (www.guiadelaradio.com)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *