De porter a esculpir el buit: la sorprenent història del porter Eduardo Chillida
Eduardo Chillida Juantegui (Sant Sebastià, 1924-2002) va destacar de jove com a porter de la Reial Societat, l’equip de futbol de la seva ciutat. Amb unes condicions físiques que li permetien sobresortir sota els pals, va arribar a disputar partits amb el primer equip durant la temporada 1942-1943, quan el club competia a Segona Divisió. El futbol semblava oferir-li un futur prometedor, però una greu lesió de genoll va truncar aquella carrera incipient i el va obligar a abandonar l’esport professional.
El canvi de rumb no va ser immediat. Chillida havia començat a estudiar arquitectura a Madrid, però aviat va abandonar aquests estudis per explorar el dibuix i l’escultura. El 1948 es va traslladar a París, on va aprofundir en la seva formació artística. Progressivament, va trobar en els materials, les formes i els espais un llenguatge propi que el convertiria en una figura fonamental de l’escultura contemporània.
El 1951, ja de tornada al País Basc, va començar a treballar el ferro forjat, un material que esdevindria fonamental en la seva obra. Amb el temps, les seves escultures monumentals, caracteritzades pel diàleg entre la matèria, l’espai i el buit, li donarien fama internacional. Entre les seves creacions més conegudes hi ha el Pinta del vent, a Sant Sebastià, i Elogi de l’horitzó, a Gijón. El 1987 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Arts, en reconeixement a una trajectòria excepcional.
Però el més interessant és que Chillida mai no va considerar el futbol i l’art com dos mons completament separats. Ell mateix va establir paral·lelismes entre la feina d’un porter i la d’un escultor: tots dos han de comprendre l’espai, anticipar moviments i interpretar els límits. El porter s’enfronta a una porteria i intenta impedir que la pilota travessi una línia; l’escultor treballa amb la matèria per crear espais i formes que dialoguen amb l’entorn. (Miquel S. Font)
