El granger que no sabia que s’havia de dormir per guanyar
L’any 1983, la primera edició de la ultramarató entre Sydney i Melbourne va presentar un repte colossal: 875 quilòmetres de resistència extrema. A la línia de sortida s’hi aplegaven els millors atletes del món, joves patrocinats, equipats amb l’última tecnologia i acompanyats d’equips mèdics. Però, entre tots ells, hi destacava una figura inusual: Cliff Young, un granger de seixanta-un anys de l’estat de Victòria que s’hi va presentar amb granota de treball i botes, sense cap mena d’equip de suport al darrere.
Davant l’escepticisme de la premsa, que veia la seva participació com una bogeria passatgera, en Cliff va explicar que estava acostumat a córrer. A la seva granja, durant les tempestes, havia de recollir milers d’ovelles repartides per grans extensions de terreny, cosa que l’obligava a trotar darrere dels animals durant tres o quatre dies seguits sense dormir per evitar que es perdessin. Tot i l’explicació, ben pocs el van prendre seriosament.
En donar-se el tret de sortida, els professionals van arrencar a gran velocitat. En Cliff, en canvi, avançava amb un trot lent, gairebé arrossegant els peus, molt lluny de la tècnica depurada dels atletes d’elit. La regla no escrita d’aquestes competicions dictava que els participants havien de córrer divuit hores i dormir-ne sis. Però com que ningú va avisar en Cliff d’aquesta norma, quan va caure la primera nit i els líders es van aturar a descansar, el granger va continuar trotant a les fosques a un ritme absolutament constant.
L’endemà al matí, els esportistes van descobrir amb estupor que l’ancià els havia avançat mentre dormien. Aquesta dinàmica es va repetir nit rere nit; mentre la resta descansava, ell no s’aturava sota cap concepte. La seva peculiar manera de córrer, batejada anys després com el «pas de Cliff Young«, va resultar ser biomecànicament molt eficient, ja que reduïa l’impacte articular i minimitzava la despesa energètica.
Després de cinc dies, quinze hores i quatre minuts de cursa ininterrompuda, Cliff Young va creuar la meta com a campió indiscutible, polvoritzant el rècord previ de la distància per gairebé dos dies d’avantatge. Per culminar aquesta gesta inoblidable, en assabentar-se que hi havia un premi de deu mil dòlars que ell desconeixia completament, va decidir repartir-lo a parts iguals entre els altres corredors que van acabar la prova. Aquell dia, un humil granger no només va revolucionar per sempre les tàctiques de les curses de llarga distància, sinó que va donar al món una lliçó magistral de perseverança i modèstia. (CIEIB)
