La mort en estranyes circumstàncies d’Alexandre Alekhine
Aleksandr Aleksàndrovitx Alekhin, o Alexandre Alekhine, tal com ell mateix escrivia el seu nom com a ciutadà francès), (Moscou, 1892-Estoril, 1946), fou un jugador d’escacs rus, posteriorment nacionalitzat francès, i un dels més rellevants campions mundials de tota la història, hom el considera un dels millors jugadors de tots els temps. Als vint-i-dos anys, es trobava ja entre els millors escaquistes del món.Nascut en el si d’una rica família moscovita, jugava als escacs com a diversió. Seguint les passes del seu germà -reconegut jugador d’escacs- el 1914 pren part en un torneig a Sant Petesburg on quedà tercer només per darrera de Lasker i Capablanca a qui guanyaria el 1927 proclamant-se, així nou campió del món. Aquella partida és considerada fins a 1984, com el més llarg matx pel Campionat del món. Si damunt el tauler era un geni, en la seva vida personal no ho era tant. Fet presoner a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial, de retorn a la Unió Soviètica fou condemnat a mort en ser declarat menxevic -col·laborador de l’exèrcit blanc antirevolucionari- Gràcies a què un carceller el va reconèixer, li fou commutada la pena a canvi que abandonés el país per a sempre. Alekhin passaria a França on poc després s’hi va nacionalitzar. Casat amb una rica francesa i vivint en un castell a Normandia, la por davant la futura invasió alemanya de terres franceses, féu que Alekhin col·laborés amb els alemanys escrivint articles supremacistes a favor del règim nazi. Acabat el conflicte, molts jugadors es negaren a enfrontar-se amb ell. Davant aquell ostracisme, passà a residir a Espanya i poc després a Portugal, països aliats del règim nazi. Però, llavors, va arribar la seva alegria més gran en molts anys: la Federació Britànica d’Escacs contactava amb ell per disputar un nou títol mundial davant de Mijaíl Botvinnik. Va començar a entrenar-se dur, a preparar-se, a tornar a centrar-se en els escacs. Però, als 52 anys, va aparèixer mort a l’habitació de l’hotel. Les autoritats van assegurar que havia mort per asfíxia després d’ennuegar-se amb un filet mentre sopava. Si prestam atenció a la fotografia feta al seu cos després de què el declaressin mort, dues coses ens criden l’atenció: el seu rictus, res a veure amb algú que mor d’aquesta manera; en segon lloc, per tenir l’abric posat a la butaca on va morir. Anys després, el metge que va signar la defunció va afirmar que va ser tirotejat a la porta de l’hotel i escrupolosament preparat a la seva habitació, cosa que tampoc no es va poder demostrar. Tot sembla indicar que Alkhine era un agent encobert del franquisme treballant a l’ombra: una vida d’èxit i fugides amb els escacs com a teló de fons. La connexió amb les Illes Balears esdevé el 1944 quan en una de les trobades amistoses amb jugadors que sí acceptaven enfrontar-se, va tenir a l’altra costat del tauler a un jove de 12 anys. Sorprenentment, la partida acabà en taules. El seu nom era Artur Pomar Salamanca. (CIEIB)
