Gambito de dama, la sèrie
Vagi per endavant que aquesta no és una ressenya sobre la fidelitat ni a la novel·la homònima de Walter Tevis, en la qual està basada, ni de la fidelitat a l’esport que n’esdevé el protagonista: els escacs. Les següents línies van del fet estètic, de la bellesa en el desenvolupament del joc i de tot el que envolta o no el motiu i argument de la trama. En aquesta ocasió hem pres la segona versió del text. La que recentment ha esdevingut una sèrie. Sèrie de la coneguda empresa d’entreteniment que proporciona (mitjançant una tarifa plana mensual) pel·lícules i sèries de televisió, el nom de la qual comença per N i acaba per X, i que no ens patrocina ni a qui subscriu ni al nostre canal. Creada per Scott Frank i Allan Scott, la sinopsi podria ser ben bé aquesta: és la història d’una nina òrfena de Kentucky –Beth Harmon– que arriba a convertir-se en estrella dels escacs a nivell mundial, un esport dominat exclusivament per homes. La producció consta de set capítols i permetin que els hi ho digui són una autèntica delícia. Poc importa si saps jugar a escacs com si el que més a prop d’aquest esport és que t’hagin regalat pels Reis uns Juegos Reunidos Geyper, que per cert incloïa un tauler amb un joc d’escacs, i un altre de dames. Gambito de dama (per cert, és un tipus d’apertura en els escacs) està sustentat en la meva opinió, en tres aspectes.
El primer i més evident és la bellesa amb la qual està tractat el noble joc. La prosòdia de la qual estan dotats els escacs per se, es duita a un nivell superior. El misteri de l’ancestral joc que té per finalitat matar un rei no sense abans escometre un combat lleial entre dos exèrcits en igualtat de condicions, ens atrapa des de bon començament. (Per cert, és l’únic esport, juntament amb la caça i la pesca, que excepte per accident, acaba sí o sí amb resultat de mort). Pel que fa a l’aspecte purament esportiu, veus autoritzades m’assegura que les errades són escasses i perfectament discretes (gràcies, Jeroni Bergas). No de bades la sèrie va tenir l’assessorament tècnic del gran Garry Kasparov. Nota: l’any 1989, Kasparov, afirmà que “els escacs són una lluita violenta on les dones no poden competir en igualtat de condicions amb els homes”. Suposam que a hores d’ara ja se n’ha retractat.
L’altra gran aportació de la sèrie és l’ambientació. L’acció transcorre, amb l’excepció de París i Moscou, als Estat Units dels anys seixanta del segle passat. Tots i cada un dels ambients, mobiliari, vestimenta, atrezzo i un llarg etcètera d’aspectes, són dignes d’una exposició temàtica d’un gran museu. El més petit detall hi és augmentat i diligentment exposat, perfilat i recreat. L’espectador és en tot moment conscient de l’esforç de documentació de cada un dels objectes, indrets i situacions que hi concorren. La fidelitat als esdeveniments històrics i estètics d’una època que tantes vegades hem visitat a través de les planes de multitud de llibres i kilòmetres de metratge fílmic, no ens deceb en cap moment ans el contrari.
Finalment, i més important per a mi és sens dubte el pes interpretatiu que recau gairebé en la seva totalitat en la magistral interpretació d’Anya Taylor-Joy –recordin des d’ara i per favor aquest nom– que en el paper de Beth Harmon ja adulta, interpreta aquesta immensa actriu: el d’una geni de vida desordenada i de perilloses costums que en ocasions s’aboca no sense cert perill a l’abisme però, del qual en retorna per sort nostre. Cada un dels moviments de les seves mans, els esbelts moviments dins i fora del tauler, però sobretot, la seva mirada, són absolutament magistrals. Fixin-se en el llarg temps que som únicament espectadors de la seva mirada i fixin-se també de quina manera la seva mirada ens parla cada vegada que pensa en la següent jugada, tant en el tauler com en el dia a dia. Qui no es commogui amb la seva interpretació que torni a mirar la sèrie de bon començament perquè no hi ha prestat prou interès. Faci’n-se un favor i no es plantegin si els agraden o no els escacs. Donin-se una oportunitat, deixin-se anar, vegin-la i gaudeixin-ne. Ho agrairan.
Miquel S. Font Poquet, Responsable del CIEIB
