La baldufa en l’antiguitat clàssica
El baldufa era un joc conegut ja entre grecs i romans. És citada per Cal·límac i fins i tot per Cató, censor romà, que la recomanava com a joc infantil per allunyar els més petits dels jocs d’atzar com els daus. Els romans en deien «turbo» i el joc en aquell moment era particular: sembla que es dibuixa un gran cercle a terra dividit en deu sectors numèrics, a cadascun dels quals corresponia una puntuació. L’objectiu del joc era fer girar la baldufa al centre, aconseguint així la màxima puntuació. Vegem però, com s’hi refereix Cal·límac (Cirene, 310/305–240 aC) en el següent epigrama:
«Un estranger d’Atarneo preguntava a Pítaco de Mitilene, fill d’Hirras, així: “Avi! M’han fet dues propostes de matrimoni: una és una al·lota igual a mi en riquesa i en llinatge, però l’altra em supera. Vés, aconsella’m què és el millor? amb quina de les dues he de comprometre’m?” Va dir.
I el vell indicant-me amb el seu bastó, arma senil, va respondre: “Mira! aquells et respondran tot allò que preguntes.” Uns nens llançant unes ràpides baldufes les feien ballar en un ampli encreuament. “Vés-te’n després dels seus passos!” Ell es va acostar i aquells li van dir: “Queda’t al teu propi nivell!” Comprenent que és el que li havien volgut dir els nens en escoltar-los, l’estranger no escull la de més hisenda. I com aquell que va optar per l’al·lota que tenia menys, així també tu escull la del teu propi nivell». Cal·límac Epigrames. Epigrama I. (CIEIB)
