Enzo Maiorca: l’home que escoltava el mar… i els dofins

Pocs apneistes han deixat una petjada tan fonda —i tan humana— com Enzo Maiorca. Conegut com el rei de la profunditat, aquest sicilià nascut a Siracusa el 1931 va ser un dels grans pioners de l’apnea moderna, capaç de trencar una vintena de rècords mundials i de convertir les baixades cap al blau profund en un exercici gairebé filosòfic.

Durant els anys 60 i 70, Maiorca va protagonitzar una autèntica cursa cap al fons del mar. Cada any arribava més lluny: −45 metres, −50, −60… fins a superar els −100 metres en modalitat de pes constant. El seu caràcter fort, competitiu i passional el va convertir en una figura tan admirada com temuda dins del món de la immersió lliure.

Una de les històries més conegudes de Maiorca no té a veure amb rècords, sinó amb un encuentre extraordinari amb un dofí. L’apneista entrenava quan un dofí se li va acostar de manera insistent: no jugava, no nedava al seu costat, sinó que semblava cridar l’atenció. Maiorca va interpretar aquell comportament com una petició d’ajuda i el va seguir.

Uns metres més enllà, va trobar un altre dofí atrapat, enganxat en una xarxa de pesca abandonada. Amb paciència i habilitat, va aconseguir alliberar-lo. Segons explicava ell mateix, després de l’alliberament els dos animals van romandre al seu costat uns instants, com si volguessin “agrair-li” la intervenció. Maiorca sempre va explicar aquell episodi amb emoció, convençut que la intel·ligència animal supera amb escreix allò que sovint estem disposats a acceptar.

Cap repàs a la seva trajectòria seria complet sense mencionar la seva relació —mig rivalitat, mig respecte profund— amb Jacques Mayol, l’apneista francès. Ambdós representaven dos mons oposats:

Les seves disputes esportives i filosòfiques van alimentar llegendes, titulars i, dècades més tard, cinema. El director Luc Besson va iniciar els rodatges de Le Grand Bleu (1988) amb la idea de retratar precisament aquella rivalitat. El film es va inspirar clarament en la figura de Mayol i en un personatge basat en Maiorca, interpretat per Jean Reno.

Però hi havia un problema: el guió convertia el personatge “Maiorca” en una caricatura barroera i antipàtica. El veritable Enzo Maiorca no va acceptar aquella representació i va exigir que es canviassin nom i detalls. Besson va accedir, però el paral·lelisme és tan evident que tothom sap qui és qui.

Malgrat això, la pel·lícula va popularitzar la imaginació col·lectiva al voltant de l’apnea, i fins i tot va contribuir a convertir-la en una disciplina esportiva moderna i més coneguda.

Enzo Maiorca va morir el 2016 deixant un llegat incomparable: un esport més segur, més conegut i més respectat. (CIEIB)