Espies que juguen a bàdminton

John le Carré (Poole, Anglaterra 1931-Truro, Anglaterra 2020) és el pseudònim de l’escriptor de novel·les David John Moore Cornwel. El 1960 va entrar al cos diplomàtic del Regne Unit, en el qual va estar durant quatre anys. Se li atorga el fet d’haver «reinventat» el gènere de la literatura d’espies. Algunes de les seves biografies insinuen que ell mateix fou espia al servei de sa magestat a la MI5 i MI6. Entre els seus títols més destacats hi podem trobar El espía que surgió del frío (1963), El topo (1974), La casa Rusía (1989), El sastre de Panamá (1996), o la última de les seves produccions, Un hombre decente (2019). Algunes d’elles han estat duites al cinema amb notable èxit. En la seva darrera novel·la precisament, el protagonista, Nat, un veterà de quaranta-set anys dels serveis secrets britànics, que creu que els seus anys a l’agència d’espionatge han arribat a la seva fi, topa al jove Ed amb el qual jugarà cada setmana frenètics i apasionats encontres de bàdminton. Entre d’altres moments memorables, brillantment narrats, Nat fa una extensa declaració d’amor envers aquest esport. N’hem seleccionat alguns fragments on s’hi refereix: «Una última palabra sobre lo que el juego del bádminton significa para Ed y, por ende, también para mí. Para los no adeptos, el bádminton es una versión remingada del squash para hombres con sobrepeso y miedo a un ataque al corazón. Para los verdaderos partidarios no hat otro deporte. El squash es frenesí y agotamiento. En el bádminton intervienen el sigilo, la paciencia, la velocidad y la capacidad de recuperación. Hay que estar al acecho para tender la emboscada mientras el volante describe su pausado arco. A diferencia del squash, el bádminton no conoce distinción de clases. No es de colegio privado. Carece de la atracción del aire libre del tenis, también de la del fútbol sala. No premia un swing excelente. Es implacable, exigente con las rodillas, y dicen que es terrible para las caderas. Sin embargo, tal como demuestran los hechos, exige reacciones más rápidas que el squash. Hay poca cordialidad entre los jugadores de bádminton, que en general tendemos a ser un grupo de solitarios. Para los demás deportistas somos un tanto raros, poco sociables. […] ¿Y Ed? ¿Cómo se convirtió él en forofo del juego de todos los juegos? […] –En el instituto tuvimos una profe de gimnasia –dice al fin. Amplia sonrisa–. Una tarde nos llevó a dos alumnos a su club. Aquello lo cambió todo. Ella, con su faldita corta y sus espléndidos muslos blancos. Eso». (CIEIB)

John Le Carré a Deià, Mallorca, per la qual sempre demostrà una veritable estima i preferència per escriure-hi. (XL Semanal, 2019)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *