Els mallorquins a l’Olimpíada que nou fou
Podria tractar-se de l’argument d’una novel·la, però malauradament fou una realitat: l’any 1936 estava prevista la celebració d’una Olimpíada Popular a Barcelona per contrarestar els JJOO de Berlín d’aquell estiu, uns jocs aquests, marcats per la ideologia totalitarista sorgida en el si del feixisme alemany. Hi havien de prendre part un total de 600 mallorquins. Però, la sortida del vaixell, la nit del 18 de juliol, coincidí amb l’alçament militar a l’Estat espanyol. Ningú podia imaginar les conseqüències d’aquell viatge. Aquells mallorquins que anaven a una celebració cultural i esportiva acabaren essent partícips d’una guerra a primera línia del front. Com bé titula l’autor un dels capítols, passaren de la festa a la desesperació.
Han hagut de passar 85 anys per a què l’historiador Pau Tomàs Ramis (Llucmajor, 1975) emprengués una titànica empresa que li ha valgut entronitzar-se per mèrit propi entre els historiadors de capçalera de la Segona República i de la Guerra Civil. El resultat du per títol Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou. Expedició a l’Olimpíada popular de Barcelona, 1936. L’expedició mallorquina era un capítol que fins ara pertanyia més a la llegenda –en el sentit més estricte del mot– que no pas a un estudi rigorós que l’episodi es mereix. Estructurat en tres part (antecedents; arribada a Barcelona; partida i conseqüències), l’autor desenvolupa el seu estudi sobre un eix cronològic. I ho fa a partir de tres fonts principalment: un comentari totes les fons conegudes fins a dia d’avui, l’aportació de moltes més dades fins ara desconegudes, i altra tant que es desprenen de les fonts orals i dels seus testimonis o descendents que el volum (de més de quatre-centes pàgines) recull. En la primera part, l’autor aporta un interessant capítol sobre l’esport entre les classes populars, diferenciat de l’esport entre les classes més ocioses, al qual estava gairebé destinat fins a aquell moment. És per altra banda, un estudi que ens agradaria veure ampliat en un futur i que animam al seu autor a emprendre’l. Pel que fa al tema estrictament esportiu, Tomàs fa una excel·lent feina de sistematització tant de les disciplines esportives amb representació illenca que hi van concórrer —atletisme (9 convocats), boxa (6), ciclisme (5) i futbol (16)– Ens resulta destacable la desbordant nòmina dels seus protagonistes –esportistes, integrants de les delegacions culturals, organitzadors i promotors– amb dades creuades pel que fa les seves biografies anteriors i posteriors a l’Olimpíada –cal anotar que més d’una trentena dels participants tenien expedient obert en el Tribunal de Responsabilitats Polítiques–. Així, l’autor ha extret de la relació d’expedients i causes judicials a tots els personatges que prengueren part en la Olimpíada. Recollits al final del volum i concretament pel que fa als esportistes, en destacarem la causa oberta contra Antoni Martí Amengual, reconegut boxador sota el nom de Martí II. Fou un dels va tenir més sort si bé no estava involucrat en cap fet «doloso ni culposo». Entre els jutjats pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques en destaca el llucmajorer Jaume Tomàs Oliver, integrant de la selecció de futbol. Destacar que el present treball ha estat mereixedor del guardó Premi Mallorca d’assaig, 2020 concedit (ben merescudament) pel Consell de Mallorca.
Finalment, volem aportar dues reflexions: primer de tot agrair el rigor històric de treballs com Els mallorquins a l’Olimpíada de que nou fou…, una investigació sobre un episodi que fins ara els historiadors havien tractat molt succintament i gairebé de passada. Segonament, i no menys important, agrair a Pau Tomàs i a la resta d’historiadors que en els darrers anys (és el cas de Fernando Fernández Cembrero, Bartomeu Garí Salleras, Manuel García Gargallo, Manel Santana Morro, Antoni García Guerrero, o Joan Josep Matas Pastor, entre altres) han dedicat part de les seves investigacions a la història de l’esport de les Illes Balears. Demanar-los que continuïn amb les mateixes ganes i interès en el tema i que siguin la punta de llança d’allò que amb el temps serà la futura història de l’esport que el nostre país és mereix.
Pau Tomàs Ramis (Llucmajor, 1975) és mestre d’escola infantil i escriptor. És autor d’un selecció de volums excel·lentment documentats que ja s’han convertit en clàssics. És el cas d’Els gegants de Mallorca. Els gegants de Llucmajor un per un –autèntica obra de referència sobre l’oci i el lleure a Mallorca–, La cultura popular a l’escola o S’Arenal durant la II República. Una visió municipal. Habitual col·laborador de la revista Llucmajor de pinte en ample, és membre del Col·lectiu Recerca i del Grup de Treball Temps de Memòria de l’Institut d’Antropologia de les Illes Balears. (M. S. Font)
