Poema dedicat a Francesc Alomar Florit (Sineu 1929-Ourense 1955)
Conegut ciclista mallorquí. La seva principal virtut era la força. Esdevengué professional el 1952. Del seu historial destaquen, entre d’altres, el 1952, el trofeu Masferrer, a Barcelona -era la seva primera intervenció en una competició fora Mallorca- i la medalla de bronze del Campionat d’Espanya de fons en carretera; el 1954 la Volta a Mallorca, participà a la Volta a Espanya i al Tour de França; el 1955, obtengué un segon lloc a una etapa de la Vuelta i una altra del Tour, i es proclamà campió d’Espanya de muntanya, que no era la seva especialitat, a Durango (País Basc). Morí d’accident a Galícia, durant un entrenament. Al seu poble natal, se li dedicà un monument per subscripció popular. Al seu funeral fou multitudinari. Hi acudí gent de tots els racons de Mallorca. S’especulà que darrere el seu accident s’hi amagava un conegut personatge de la vida pública del moment. Uns deien que eren el marquès de Villaverde, gendre de Franco, acompanyat de la coneguda actriu i cantant Carmen Sevilla. Altres versions apuntaven a Serrano Suñer, cunyat del dictador, acompanyat en aquesta ocasió per l’exuberant actriu italiana Gina Lollobrigida. El paroxisme arribà quan s’especulà que la pel·lícula de Juan Antonio Bardem, Muerte de un ciclista (1955), estava basada en la mort d’Alomar. Però, la cronologia s’imposa: era del tot impossible ja que la cinta s’havia començat a rodar molt abans, el novembre de 1954 quan Alomar encara era viu.
Duim a col·lació la mort del ciclista sineuer per la troballa d’un poema endreça degut al poeta i mossèn Josep Maia Borràs i Codina (Igualada, 1904-BCA, 1971). En la font d’on l’hem rescatat Gallego Morell, Antonio Literatura de tema deportivo. MAD : 1969, hi apareix com a inèdit. I diu així:
Alomar! (En la seva mort)
S’ha esqueixat la vela d’un veler de somnis / i l’abisme impàvid t’ha xuclat la sang. / La mort és manyaga, quieta, imprevista / i amb l’acer que estimes t’ha fet l’esvoranc. // En què somniaves? Quina empenta d’ànima / va sentir el teu nervi que et féu relliscar? / -carretera blanca, carretera negra- / núvols de tristesa en un cel molt clar. // Dos estels dibuixen en la nit serena / les rodes desfetes que ja són de foc; / i a la nit camines entre estel i estrella / trepitjant abisme molt poquet a poc. // A veure si entrenes els àngels que et vetllen / perquè així reposin del vol infinit! / Alomar! no paris que el camí és de roses / i aquí no hi ha lladres al cor de la nit. // Les ones que besen el port de Mallorca / avui tenen ritme de cançó suau; / les ones arriben al cor d’una mare / que enyora nits dolces i llums de cel blau. // Si l’estoig és negre, tu ets un pom de lliris / i en blanc cementiri trobaràs repòs. / Si la Verge et bressa amb ritmes de glòria / el mar de la pàtria va gronxant el cos. // Joventut que guaites el brillant pervingre / i encens llunyanies amb bates de cor. / Atura l’empremta! Que allà en la cuneta / somiant pervindres l’Alomar s’ha mort!!.
