Disbarat volador, de Goya

Los Disparates o Proverbios són una sèrie —possiblement, incompleta— ​de vint-i-dos gravats a l’aiguafort i aiguatinta, amb retocs a punta seca, deguts a Francisco de Goya y Lucientes duits a terme en  dues etapes: 1815-1816 i 1824. Foren executats poc abans de la seva partida definitiva d’Espanya.

Són considerades pels experts com la sèrie d’estampes de més difícil interpretació de les quatre duites a terme per l’artista aragonès. Visions oníriques, presència de violència, sexe, ridiculització de les institucions provinents de l’Antic Règim, i una crítica general amb el poder establert, són algunes de les interpretacions que se n’han fet al llarg de les centúries. Sembla que Goya començà la sèrie coincidint amb el requeriment que li arribà per part de la Inquisició Espanyola (1815) a resultes d’haver pintat anys abans, La maja desnuda i La maja vestida, retrat de Pepita Tudó, amant primer i esposa després, de Godoy.

Entre les estampes reparem en la número 13, Modo de volar. L’escena mostra homes provistos d’artilugis voladors planejant per l’espai sense cap referència alguna ni de cel ni de terra. El personatge principal en primer termini, veim que du una mena de casc en forma de cap d’au. Aquesta estampa està relacionada amb la número 5, Disparate volante (on els protagonistes s’allunyen del primer pla volant a l’esquena d’una au gegant, talment una escena rondallesca). Tornant a Modo de volar, la interpretació més versemblant provendria de l’afirmació de fra Francisco Alvarado, religiós conservador i antiliberal, que en un dels seus articles comparava les noves idees afrancesades amb el desig de volar en els següents termes: No probemos á volar con alas de cera, ni con máquinas aerostáticas. Si pisando por tierra firme tropieza un hombre, ¿qué será embarcándose en un mal burro de palo?. Recordem que part dels problemes polítics de Goya que propiciaren la seva sortida d’Espanya provenen del seu pensament liberal provinent dels nous corrents de pensament lliurepensadors francesos difosos arreu d’Europa coincidint amb la Revolució Francesa. En tot cas a nosaltres ens interessa per ser considerat per dret propi com un dels primers testimonis plàstics dels inicis de l’aviació tal com la coneixem avui i per la seva similitud amb l’ala-delta esportiva -sense control pendular, en el nostre cas-.

Goya deixà les vint-i-dues planxes executades a Espanya en el moment de la seva partida definitiva per passar a residir a Bordeaux, França on hi moriria el 1828. D’ençà, van pertànyer a la seva família fins a 1854, any en el qual Román Garreta les adquirí. El 1862, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando n’adquirí 18, mentre que la resta van quedar en mans del pintor i deixeble Eugenio Lucas. La sèrie va romandre inèdita fins a 1864, anys en que la referia Academia n’edità 18. No seria fins a 1877 que van aparèixer publicades les 4 restants –Disparate de tontos (on hi trobam toros volant), Disparate de bestia, Disparate conocido i Disparate puntual– en primera i única edició a la revista francesa L’Art.

Curiositat: la referida sèrie -composta per 18 més 4 gravats-, tenen dos tipus de estimació comercial en el mercat de l’art. Prestau molta d’atenció si mai teniu a l’abast el Disbarat Modo de volar o els quatre gravats hors séries: presenten un valor econòmic afegit per la seva raresa i escassetat d’exemplars. (CIEIB)

Disparate número 13, modo de volar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *