Esport i/o deport I?

Sabíeu que en català existeix el mot deport? Ens referim al mot genuí en català deport, no pas al barbarisme castellà «deporte«. Si cercau a les pàgines del DCVB, hi trobareu la següent definició: «Diversió, recreació; cast. recreo, diversión«.

El referit repertori ens remet a diversos usos i els situa en els següents contextos: «Los béns que nosaltres avem en est món són en menjars e en vestirs e deports e solàs» [Els bens que nosaltres tenim en aquest món són el menjar, vestimenta, deport i solaç [esbargiment, entreteniment agradable]», Ramon Llull (Llibre de Contemplació en Déu, 49, 21 (1271-1274)», o bé en «Lluytaria més brau contra la fera, | fent l’espectacle de més viu deport«, Miquel Costa i Llobera (Tradicions i fantasies, pàg. 119 (1903).

Sempre segons la mateixa font, acudim al verb deportar: en els dos casos (com a verb intransitiu o bé en mode reflexiu) el situa com a sinònim de divertir-se i solaçar-se, i aporta el següent ús: «Nos estàuem en nostre regne en Aragó iugan e deportan» Jaume I, Crònica de la Conquesta de Mallorca, pàg. 127 (1229).

Així, i vista la seva extensió i ús, podríem considerar deportar com a sinònim de passar-ho bé practicant alguna activitat física. Bàsicament, allò que avui dia, definiríem com activitat física o esport.

Coexistiren els dos mots en algun moment de la història (deport i esport)? Definitivament, sí. Però, aquesta és una altra curiositat lingüística que ja resoldrem en properes entrades. Miquel S. Font – CIEIB

Retrat de Jaume I, deportant, i concretament, practicant la cetreria. Únic retrat coetani procedent de la residència dels Conques de Montpeller, que actualment conserva el Musée Languedocien, a Montpeller (França)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *