L’esport en les Sagrades Escriptures
És difícil imaginar un maratonià a la Bíblia, amb dorsal, cronòmetre i cinta d’arribada, però si hi parem atenció, les Sagrades Escriptures van molt més plenes d’esport del que podria semblar. Entre profetes i apòstols, hi ha corredors, boxejadors, lluitadors i fins i tot competicions ordenades «en nom de Déu». Qui ho havia de dir?
Així per exemple, l’apòstol Pau era un autèntic mestre de les metàfores atlètiques. A la seva primera carta als Corintis (9:24-27) escriu: «Quan hi ha una cursa, tots corren per guanyar, però només un rep el premi. Correu, doncs, per guanyar-lo». I afegeix que ell no corre sense meta ni colpeja l’aire com un boxejador despistat, sinó que disciplina el seu cos per no ser desqualificat després d’haver anunciat la bona nova. Una lliçó de constància digna del millor entrenador personal. I tot per una corona incorruptible, que no s’oxida ni es guarda en una vitrina.
A l’Antic Testament, també trobam escenes que avui anomenaríem “esportives”. Al Primer llibre de Samuel (4:12), un home de Benjamí corre des del camp de batalla fins a Siló per portar la notícia de la derrota d’Israel. Set segles abans del famós Filípides, el missatger grec que va inspirar la marató moderna, la Bíblia ja parlava d’un corredor d’ultradistància. I una mica més endavant (2 Samuel 2:14), algú ordena: «Fes que els joves s’aixequin i competeixin davant de nosaltres». No és ben bé un torneig oficial, però sona molt a “partit entre tribus”.
També hi ha espai per a la reflexió sobre l’exercici físic. A la Primera carta a Timoteu (4:7-9) es recomana “exercitar-se en la pietat”, tot reconeixent que l’activitat física «serveix per a alguna cosa», però la devoció té beneficis per a aquesta vida i per a la futura. És a dir, l’esport és bo… però no oblidem qui porta el marcador final.
I per si faltava un esport més, l’Epístola als Efesis (6:12) parla clarament de la lluita lliure espiritual: «No tenim una lluita contra la carn i la sang, sinó contra els poders i autoritats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres». No hi ha ring ni àrbitre, però sí combat, i dels intensos.
La carta als Filipencs (3:14) torna al llenguatge esportiu quan Pau diu: «Corro cap a la meta per guanyar el premi de la crida celestial de Déu». No sabem si el premi incloïa recompensa, però la motivació era evident: la fe com a objectiu final.
El més curiós és que, tot i no existir encara l’esport organitzat, els textos antics utilitzen l’imaginari atlètic com a metàfora espiritual: córrer, lluitar, resistir, superar-se. Hi ha una mena d’olimpíada interior on la fe és la medalla d’or. Alguns teòlegs fins i tot han suggerit que el cos humà, a través del moviment, pot convertir-se en una forma de culte. Hi ha qui, llegint aquests passatges, hi veu l’origen d’aquesta idea tan moderna que diu que “fer esport també és una manera de cuidar l’ànima”.
La investigació contemporània ho ha aprofitat amb ganes: estudis com In Praise of God: Sport as Worship in the Practice and Self-Understanding of Elite Athletes (MDPI, 2020) o Sporting Space, Sacred Space exploren com un estadi pot convertir-se en un espai sagrat, on l’energia col·lectiva, la fe i la passió comparteixen el mateix terreny de joc. En el fons, tant a l’església com a la grada, tothom espera un miracle.
Així doncs, sí: la Bíblia no parla de fora de joc ni d’àrbitres amb targetes, però ens deixa clar que l’esforç, la disciplina i la superació són valors eterns. Tant si corres per un premi que s’esvaeix com per una corona incorruptible, el missatge és el mateix: corre amb sentit. (Miquel S. Font – CIEIB)
