La bicicleta: el vehicle que va alliberar les dones al segle XIX
A finals del segle XIX, un invent aparentment senzill va provocar una autèntica revolució social: la bicicleta. Per a moltes dones, no va ser només un mitjà de transport, sinó una eina d’emancipació que els permetia, per primera vegada, desplaçar-se amb llibertat, autonomia i rapidesa en un món que les confinava gairebé exclusivament a l’àmbit domèstic.
No tothom ho va veure amb bons ulls. El 1891, una corresponsal del Chicago Tribune escrivia escandalitzada que “el pitjor que havia vist mai” era una dona damunt una bicicleta. Aquella reacció resumeix bé el xoc cultural que provocaren les primeres ciclistes.
Els primers models de bicicleta, apareguts a partir de 1817, eren poc pràctics i perillosos. No va ser fins a la incorporació dels pedals, les rodes iguals i la cadena que el vehicle esdevingué relativament segur. Ja a l’època de la Belle Époque, les bicicletes eren cares, però cada vegada més accessibles… també per a les dones de classe alta, que s’atreviren a desafiar les normes socials.
I és que els manuals de comportament de l’època eren clars: una dama no havia de córrer, ni fer esforços, ni —encara manco— cridar l’atenció al carrer. La dona que anava en bicicleta trencava totes aquestes regles i era sovint considerada de moral dubtosa. Algunes pioneres, com la londinenca Emma Eades, patiren insults, agressions i fins i tot pedrades.
Els prejudicis arribaren també al camp mèdic. Molts doctors afirmaven que el ciclisme podia provocar esterilitat o trastorns nerviosos, ja que el cos femení era considerat més fràgil. A tot això s’hi afegia un obstacle pràctic: la indumentària. Vestits pesants, faldilles llargues i corsets feien gairebé impossible pedalar.
La solució va arribar amb els bloomers, uns pantalons amples impulsats per Amelia Bloomer. Tot i la seva comoditat, causaren un escàndol monumental: sermons en contra, prohibicions escolars i fins i tot vetos d’entrada a locals públics. La batalla pels pantalons es va perdre, però la llavor del canvi ja estava sembrada.
Amb el temps, les bicicletes es popularitzaren, sorgiren clubs ciclistes femenins i gestes com la volta al món d’Annie Londonderry (1895) demostraren que les dones podien assolir les mateixes fites que els homes. La premsa parlava ja de la “nova dona”: activa, independent i visible. La bicicleta havia obert un camí sense retorn. CIEIB
