Quan els escacs traeixen el falsificador: el cas de The Spanish Forger
Durant dècades, col·leccionistes i museus van quedar fascinats per unes suposades miniatures medievals d’una gran delicadesa tècnica i estètica. Escenes cortesanes, dames i cavallers elegantment vestits, manuscrits antics i, sovint, partides d’escacs que evocaven intel·lecte, estratègia i refinament. Però darrere d’aquest món aparentment medieval s’hi amagava una de les figures més misterioses de la història de l’art: The Spanish Forger (el Falsari Espanyol).
La seva identitat real continua sent desconeguda. No sabem qui era, ni d’on provenia, ni quantes obres va arribar a produir. El seu nom, de fet, és enganyós: probablement no era espanyol. L’etiqueta va sorgir perquè algunes de les obres que imitava estaven atribuïdes a mestres hispànics del segle XV. Malgrat això, el seu domini de les tècniques pictòriques i la seva capacitat per enganyar experts el converteixen en un dels falsificadors més brillants del tombant del segle XIX al XX.
Un dels aspectes més reveladors de les seves falsificacions són precisament els escacs. A primera vista, les escenes semblen versemblants: nobles jugant en entorns cortesans, taulers ben visibles i una atmosfera que remet a la cultura medieval. Tanmateix, una observació acurada delata errors subtils però decisius. Les posicions de les peces, la manera de subjectar-les o fins i tot la concepció del joc no sempre concorden amb el coneixement medieval dels escacs, un joc que, en aquell període, estava fortament vinculat a la simbologia moral i social.
Aquests errors no són casuals. El Falsificador no copiava fidelment una obra concreta, sinó que combinava elements procedents de diferents manuscrits i pintures publicades en llibres d’art medieval molt populars a finals del segle XIX. El resultat eren escenes noves, atractives, però desconnectades del context cultural real. En el cas dels escacs, això es tradueix en representacions que semblen medievals, però que reflecteixen una comprensió moderna o incompleta del joc.
Un altre indici clau és la relació entre imatge i text. En diversos casos, les miniatures amb escenes d’escacs apareixen pintades sobre pergamí autèntic, reciclat de manuscrits litúrgics. Així, al revers de la imatge es poden llegir fragments de textos religiosos que mai no haurien estat il·lustrats amb escenes profanes de joc. Aquesta incoherència —entre escacs cortesans i litúrgia cristiana— és una de les proves més clares per descartar l’autenticitat de les obres.
Els escacs, doncs, no només són un tema recurrent en les falsificacions del Spanish Forger, sinó també una de les seves principals debilitats. Allà on pretenia mostrar erudició i refinament, va deixar pistes que avui permeten als historiadors de l’art identificar la seva mà. Un recordatori fascinant de com un joc mil·lenari pot esdevenir, segles després, una clau inesperada per desemmascarar un dels grans enigmes de la història de l’art. (Miquel S. Font Poquet)
el joc dels escacs.
