Cuina caníbal [esportiva], de Roland Topor

Nota: El present receptari, lluny de qualsevol voluntat gastronòmica real, s’inscriu dins una tradició artística que utilitza l’humor negre, l’absurd i la transgressió per qüestionar les normes socials i culturals. En aquest sentit, el canibalisme no hi apareix com una pràctica, sinó com un recurs simbòlic que incomoda, ironitza i convida a la reflexió.

Així idò, les receptes que transcriurem a continuació no s’han d’entendre, en cap cas, com un recull culinari convencional, sinó com a part integrant d’una obra profundament literària, satírica i provocadora: Cuina caníbal, de Roland Topor.

Topor (1938–1997) fou un creador polifacètic: il·lustrador, escriptor, dramaturg i actor. D’origen francopolonès, va créixer en un context marcat per la postguerra europea, fet que influí en la seva mirada crítica i sovint inquietant sobre la condició humana. La seva obra s’associa sovint amb l’òrbita del surrealisme tardà, tot i que també beu de l’expressionisme i del teatre de l’absurd. Va ser cofundador del moviment artístic Panique, juntament amb figures com Fernando Arrabal i Alejandro Jodorowsky, un corrent que defensava la llibertat creativa absoluta i la provocació com a eina artística.

Dins aquest univers, Cuina caníbal ocupa un lloc singular. El llibre adopta la forma d’un receptari aparent, amb plats descrits amb un to aparentment seriós i detallista, però el contingut —basat en el consum de parts humanes— trenca qualsevol expectativa i genera un efecte de distanciament i ironia. Aquesta estratègia és típica de Topor: utilitzar formats quotidians per subvertir-los des de dins. Així, el lector es veu obligat a replantejar-se els límits entre el que és acceptable i el que és grotesc, entre la normalitat i la monstruositat.

Aquest joc amb el canibalisme com a metàfora no és exclusiu de Topor. La literatura ha explorat sovint aquest tema com a via per parlar de la violència, el poder o la deshumanització. Un exemple conegut és Dragó vermell, de Thomas Harris, on el canibalisme s’associa amb la figura del psicòpata i amb els límits de la ment humana. Tanmateix, mentre Harris s’inscriu en el gènere del thriller psicològic, Topor opta per una via molt diferent: la de la sàtira surrealista, on l’horror es barreja amb l’humor i la crítica social.

Altres obres destacades de Topor, com El quimèric llogater (Le locataire chimérique), també mostren aquesta capacitat per crear atmosferes inquietants a partir de situacions aparentment quotidianes. Aquesta novel·la, adaptada al cinema per Roman Polanski, explora la paranoia i la dissolució de la identitat, temes recurrents en la seva producció. En paral·lel, les seves il·lustracions —d’un estil inconfusible— reforcen aquest univers visual on el cos humà sovint es transforma, es fragmenta o esdevé objecte de manipulació.

Per a avui, n’hem triat dues receptes, els protagonistes de les quals són esportistes. Les hem traduïdes per a l’ocasió. Aquí van:

Campió sobre el podi
Conserveu-lo durant vint-i-quatre hores en la més cruel incertesa. Després, acabeu amb ell el més ràpidament possible. Feu-lo coure en aigua sense sal i serviu-lo sobre puré de tòfones.

Orelles de boxejador farcides
Escaldeu les orelles amb aigua amb sal, renteu-les amb aigua freda, fregueu-les amb llimona i emboliqueu cada orella per separat en un drap que haureu de cosir. Poseu a bullir una mica de brou i de vi blanc a parts iguals, cebes, pastanagues tallades a trossets petits, un manat d’herbes, sal i pebre.
Introduïu les orelles en aquest brou i deixeu-les coure durant tres hores, afegint, a mesura que es vagi evaporant, més brou en quantitat equivalent, de manera que les orelles estiguin constantment banyades en líquid; després, traieu-les i traieu el drap.
Mentre es couen les orelles, prepareu el farcit. Talleu el cerebel a trossets, igual que els mugrons, el fetge i els ronyons. Barregeu-ho tot bé, afegiu-hi sal i pebre, i poseu-ho a coure a foc lent, afegint-hi una mica de nata. Retireu-ho del foc i barregeu-ho amb la resta de la nata i dos rovells d’ou. Quan aquesta pasta s’hagi refredat, farciu amb ella les orelles. Un quart d’hora abans de servir-les, poseu-les a daurar al forn, dins d’un recipient amb mantega. Escorreu-les i serviu-les fent el màxim soroll possible. (Miquel S. Font Poquet – CIEIB)