Atlatl, o com caçava l’homo sapiens amb fletxes abans de la invenció de l’arc

Primer varen ser l’arc i les fletxes. Després, la ballesta fins que les armes de foc substituïren milers i milers d’anys de perfeccionament en les arts de caça i defensa de l’ésser humà. Però, i abans de l’arc?

Fins a la seva invenció, els atlatls (“braç estès”, en llengua náhuatl, la traducció seria propulsor) era l’arma de caça més estesa i utilitzada segons testimonien les múltiples restes arqueològiques que ens han arribat a dia d’avui. El vestigi més antic d’aquest llançador de projectils -consta d’un propulsor i dards o llances de mides diferents-, va aparèixer a Europa i data del Paleolític Superior juntament amb l’arribada al continent de l’homo sapiens. És considerat el punt d’inflexió de Igualment, se s’han trobat exemplars a Sud-àfrica, Mèxic, Guatemala o Perú. I, a Austràlia, els aborígens el segueixen usant avui dia i en diuen woomera. Totes les nacions modernes volen atorgar-se’n l’origen, però es tracta d’un ús extensiu massa difós per tal d’esbrinar-ne amb exactitud la seva genuïna filiació.

Molt possiblement, i tal com diu el seu origen etimològic, és una perllongació natural i lògica del braç del primitiu caçador gràcies a un estri fet del material més habitual que envoltava l’home primitiu: la fusta. Ja en les primeres cròniques de l’arribada de l’home europeu al continent americà, testimonien que els seus habitants es defensaven de la cultura invasora gràcies a aquest tipus d’armament. Així ho relata el propi Hernán Cortés que vista la seva eficàcia, en regalà un exemplar al rei Carles I una vegada conquerida Tenochtitlán.

Els dards o fletxes poden sobrepassar els 50 metres de distància i arribar als 160 km/h de velocitat. Encara avui dia els nadius americans de Par-Tee, desembocadura del riu Colúmbia (Oregon) en desenvolupen versions destinades a ensenyar el seu ús als nins. En el film The Silencing (El caçador del silenci, 2020) en podreu veure un exemple del seu ús (spoiler: amb finalitats -quasi- letals, per cert).

A les Illes Balears no se n’han trobat cap resta arqueològica tot i que no se’n pugui descartar al cent per cent que en algun moment de la nostra protohistòria fossin utilitzats abans de l’aparició de la fona. Sí que n’han perviscut però, a la Península Ibèrica (a la Cueva del Castillo, Cantàbria, o be a Atapuerca, per exemple). Cal dir -en defensa de l’absència de troballes- que a diferència de les pedres de fona, clar testimoni del seu ús arreu de les Illes Balears, tant els artefactes llançats com l’estri llançador, són fets a base de fibres vegetals (fusta i corda) amb la futilitat que aquests materials impliquen. (CIEIB)

Seqüència on es mostra el llançament del venable gràcies a un atlatl. (Viquipèdia)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.