«Cómo llegué a conocer a los peces», de d’Ota Pavel
Per posar-nos en situació direm que Otto Popper (Praga, 1930-1973), conegut com a Ota Pavel, fou un periodista i escriptor txec. Fill d’un comerciant jueu i mare gentil, era el petit de tres germans. Amb l’excepció de la seva mare i d’ell mateix, la resta de la seva família, fou conduïda a un camp de concentració durant la invasió nazi del seu país.
Interessat de sempre en l’esport en general, durant un curt període de temps va ser entrenador de l’equip d’hoquei de la joventut a Sparta Praha, tot i que excel·lí com a redactor esportiu. Així, entre els anys 1949-1956 va treballar com a redactor d’esports a Československý rozhlas (Radiodifusió txecoslovaca), als anys 1956-1957 va ocupar el mateix càrrec a la revista Stadion i després va passar uns quants anys al setmanari d’exèrcit Československý voják (Soldat txecoslovà) . A Stadion es van publicar els seus primers textos literaris, molts d’ells de temàtica esportiva.
Entre els llibres a ell degut, Com vaig arribar a conèixer els peixos (1974), són la segona part de les seves memòries, únic llibre per cert, editat a l’Estat. Qualificat per la crítica com un llibre màgic, Pavel rememora diferents episodis de la seva vida lligats a la seva gran passió: la pesca esportiva. Amb el seu pare i el seu oncle Prošek ―tot un personatge, en tots els sentits, considerats per a l’autor i els seus contemporanis, els dos millors pescadors del món―, aprèn a pescar, descobreix la bellesa de la natura i es delecta submergint-se als rius i estanys del seu país. D’alguna manera, la seva infantesa s’acaba de cop coincidint amb la invasió nazi de Txecoslovàquia, quan aquells prohibeixen la pesca. Tot i la prohibició, el petit Ota es veu obligat a desobeir la prohibició de pescar, i davant dels nassos dels alemanys, es juga la vida per alimentar la seva mare.
Els capítols es poden llegir separadament i a l’atzar com a records de les seves vivències. Hi transcorren moments de prosperitat, llibertat i bonança alternats en períodes de terribles persecucions. El volum –no arriba a les dues-centes pàgines– és un poètic transsumpte entre l’edat de la innocència i l’abocament impenitent i inexorable a la vida adulta, un ritu de pas a través de la pesca. Estilísticament i generacionalment, la seva obra pertany a la prosa txeca de després de l’any 1945. Les obres d’aquella època van estar molt influïdes per la guerra i hi van reaccionar, i el llibre que avui ressenyam, n’és un molt bon exemple.
Ota Pavel va morir d’un atac de cor a Praga el 1973 a la poca edat de 42 anys. Els darrers nou anys els havia passat en tractament psiquiàtric en diferents centres després de ser diagnosticat amb trastorn bipolar, amb períodes de profundes depressions i el suïcidi rondant pel cap. (Miquel S. Font Poquet)
L’autor retratat poc abans de la seva mort.
